Sobre mi

Mi Texto

RSS

DEAs

Hola a tooothom!!

En aquesta ocasió centrarem l’entrada del bloc a comentar i explicaré les dificultats específiques d’aprenentatge, conegudes millor com a les DEAs.
Tal i com varen explicar les nostres companyes prèviament, varen centrar el seu treball en la Dislèxia, ja que és la DEA més coneguda. Tot i així, no varen deixar de banda les altres dificultats específiques d’aprenentatge que es poden agrupar en:
*      Trastorns del llenguatge
o   Mutisme
o   Retard del desenvolupament del llenguatge
o   Disfàsia
o   Afàsia
o   Dislàlia
o   Disartria
o   Immaduresa articulatòria

*      Trastorns d’aprenentatge
o   Dislèxia
o   Discalcúlia
o   Disortografia
o   Disgrafia
o   Trastorns d’escriptura

El primer que varen fer de tot les nostres companyes per començar a tractar el tema de les dificultats especifiques d’aprenentatge centrant-se en la dislèxia va ser conèixer quins eren els nostres coneixements previs sobre la aquesta. A partir d’aquí es va obrir un debat en la que tots varem fer intervencions i en varem treure aquells punts més importants. Després, se’ns va explicar realment que era la dislèxia.  Tal i com varen exposar, la dislèxia és trastorn que es manifesta per una dificultat significativa per l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura. És un trastorn neurobiològic i és crònica, és a dir, persisteix en el temps durant totes les etapes de la vida. Ens van destacar que les persones que pateixen la dislèxia, no presenten cap inconvenient físic, ni psíquic ni sociocultural per realitzar activitats, però si van afegir que sol anar acompanyada a una sèrie d’alteracions com per exemple: la disatria i la dislogia.

Un pic ens varen exposar la part més teòrica varen mostrar un vídeo d’una al·lota que li van diagnosticar dislèxia. A partir d’aquesta vídeo aquesta al·lota exposava la seva experiència personal.

Com a futura mestra de suport, considero que la dislèxia és una de les dificultats més comunes entre els infants, per aquesta raó és important la seva detecció temprana per tal de poder intervenir el més aviat possible, ja que els alumnes que la pateixen tendeixen a sofrir molts de problemes d’autoestima, ja que veuen com tenen dificultats respecte als seus companys, a més, solen perdre les ganes de seguir estudiant, no es senten motivats i perden les forces.

Des del meu punt de vista, aquets alumnes necessiten unes adaptacions de caràcter no significatiu. Tal vegada fer exàmens orals, reduir el nombre de deures, llegir-los els enunciats... són ajudes que poden afavorir positivament el seu aprenentatge.
En conclusió, vull afegir que és necessari que tota la societat conegui el què és la dislèxia i què suposa, per tal de poder ajudar a tots aquests infants que la pateixen per tal de fer els seus dies més fàcils i bons de dur. Per altra banda, considero de vital importància el paper de la família en aquests alumnes, ja que és imprescindible el suport per part de la família igual que els d’amics i companys per tal que aquets alumnes es sentin recolzat i en cap moment perdin les ganes per seguir aprenent.



Finalment, destacar que moltes vegades es cau en l’error de pensar que si un nin o una nena amb dislèxia no podrà arribar a tenir unacarrera o no podrà arribar a tenir una bona feina, la qual cosa és totalment incerta, ja que s’ha de tenir clar que són totalment iguals que els altres alumnes, simplement tenen alguna dificultat que els impedeix produir i comprendre textos sense cap entrebanc.



  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

TDA-H




Hola a tothom!!
L’entrada del bloc d’avui anirà destinada a l’exposició que varen realitzar les nostres companyes sobre el TDA-H.

El TDA-H és avui en dia una de les dificultats més conegudes per la societat ja que des de fa poc s’han fet moltes investigacions perquè aquesta dificultat sigui coneguda per tota la societat per tal de saber actuar enfront a n’aquests casos.

El trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat o sense (TDA-H) és un trastorn neurobiològic de caràcter crònic i de probable transmissió genètica que afecta entre un 5% i un 10% de la població infantil. Se caracteritza per una dificultat de mantenir l’atenció voluntària de cara a les activitats, ja siguin acadèmiques com quotidianes. A més, pot estar associat a la hiperactivitat.

Com varen exposar les nostres companyes, els símptomes del TDA-H són:

-          Dèficit d’atenció
-          Hiperactivitat
-          Impulsivitat

A més, el trastorn es divideix actualment en tres subtipus d’acord amb les principals característiques associades al desordre com poden ser:
-       
             Inatent
-          Hiperactiu- impulsiu
-          Combinat

El dèficit d’atenció sol anar associat a la falta d’atenció als detalls, comet errors de descuits tant a les feines escolars com en altres feines, a més, té dificultats per organitzar les feines o les activitats, evita les feines que requereixen un gran esforç mental i normalment no segueix les instruccions que li indiquen. Si a més, li afegim hiperactivitat, es mou en excés els peus i les mans i no pot estar assegut. Li costa estar assegut quan ho ha de fer,  xerra molt, li es molt difícil controlar els seus impulsos, li costa respectar les normes tant de comportament com les normes d’un joc o una activitat, sol actuar sense pensar, interromp contínuament, li manca la paciència...

Per poder veure totes aquestes actuacions, les nostres companyes ens varen poder un vídeo on es manifestaven les diferents actuacions que podria tenir un nin amb TDA-H. A més, per finalitzar ens varen posar un vídeo on s’explicava que suposava ser un nin amb TDA-H i el que s’hauria de fer per poder ajudar-lo.

Com a conclusió puc dir que em va agradar molt la seva exposició tot i que considero que ho varen relacionar molt amb la hiperactivitat. Des del meu punt de vista el TDA no ha d’anar lligat a la hiperactivitat, ja que un nen o una nena pot tenir TDA però no té el perquè ser hiperactiu. Aquest és el cas del nen de la meva classe on faig pràctiques. És un nen que l varen diagnosticar TDA a l’etapa d’infantil. És un nen molt tranquil, sovint massa, i a causa de la seva falta de concentració i d’atenció és incapaç de seguir les expilacions de la mestra. Necessita constantment una persona al seu costat que simplement el guiï per poder seguir el ritme i les explicacions per poder situar-se en una activitat i realitzar-la per ell mateix.

 Des de la meva experiència són nins molt intel·ligents que els agrada aprendre coses noves, simplement els costa centrar la seva atenció en una activitat o en una feina. Per aquesta raó, és important dissenyar activitats orals on ells puguin participar i sobretot crear adaptacions a nivell no significatives perquè ho puguin fer com un altre alumne més. 

Per acabar, vos deix dues pàgines molt interessants:


  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

TRASTORN DE CONDUCTA

Un altre dels temes que s’ha tractat ha estat el de trastorn de conducta, és a dir, aquell comportament inapropiat de molts d’alumnes que es basa en l’agressivitat, la impulsivitat, absència de sensibilitat dels sentiments altres caràcter manipulador... 

En aquest cas, les nostres companyes varen optar per tractar el tema d’una manera molt visual, per aquesta raó varen escenificar tres situacions d’aula on una alumna presenta un trastorn de conducta.  És una nena molt agressiva, impulsiva, sovint arrogant, no fa cas del que li diuen, molesta als seus companys...

A partir d’aquestes representacions d’aula, una d’elles s’escenifica una reunió de l’orientadora, la mare de la nena amb el trastorn de conducta i la mestra. A través d’aquesta reunió, l’orientadora exposa a la seva mare i a la seva tutora les diferents estratègies metodològiques que es poden dur a terme per tal d’intervenir i poder ajudar tant a l’alumne com a la família.

Les estratègies metodològiques les quals l’orientadora fa referència són:

  • -          Economia de fitxes o taules de comportament: és una tècnica que pretén motivar al nin en l’execució de determinats aprenentatges i també fomentar l’aparició de conductes positives, controlant o eliminant les conductes disruptives. 
  •    Pràctiques de restaurament: són tècniques que serveixen perquè els alumnes amb problemes de comportament puguin reflexionar sobre el que han fet bé o han fet malament. Per exemple, una pràctica de restaurament seria a través d’un rotlo, i que cada alumne exposi els seus sentiments a partir d’un conflicte que hagi succeït.
  •        Reforç positiu: és una tècnica que consisteix en premiar positivament aquelles conductes que es demana sobre l’alumne.
  • -          Concurs de comportament

Així com varen exposar les nostres companyes, és molt important en aquets casos la relació d’escola família, ja que és una feina molt constant que no només s’ha de dur a terme a l’escola o no només a casa, sinó que ha de ser una treball molt cooperatiu on el nin sàpiga què ha de fer a l’escola i que ha de fer a casa.

En conclusió puc dir que va ser una exposició que em va agradar molt la manera que en que ho varen enfocar, ja que a partit de les representacions quedava molt més clars aquells punts que s’havien de tenir en compte.

Com sabem, aquests trastorns de conducta són molt freqüents a les escoles i com a futurs docents em de saber com actuar per tal de no caure en els típics errors com són l’etiquetatge, la qual cosa, classifica als alumnes i no dóna pas poder actuar de manera correcta. Un altre error que no s’ha de cometre és treure l’alumne fora (time out) ja que està totalment prohibit que un alumne estigui sol per l’escola. El que s’hauria de fer es dur-lo a una altra aula, al despatx del director i directora o sempre acompanyat d’algú.

Des del meu punt de vista, aquest trastorn és un dels més difícils que hi pot haver en una escola, ja que és molt complicat fer classe amb una persona que està constantment interrompent, molestant, que quan el renyes no et fa cas, riu i sovint es posa violent... per aquesta raó, és important amb aquets alumnes intentar entendre el perquè es comporten així i sobretot intervenir el més aviat possible. Considero molt important motivar a n’aquests alumne a fer les coses bé, oblidar el càstig i cercar activitats que siguin del seu interès. També, des del meu punt de vista es molt important el reforç positiu cap a n’ aquests alumnes i finalment és molt important que sàpiguen allò que esperem d’ells, per això és molt important que des de ben petits adquireixin els hàbits i comportaments que s’han de fer tant dins l’aula com fora. 

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

DEFICIÈNCIA MOTORA




Hola a tothoooom!!!

Tal i com vaig explicar en una de les entrades anteriors, el tema que ens va tocar tractar pel nostre treball és la deficiència motora.

De cara a l’exposició varem explicar el nostre cas pràctic, el qual tractava sobre una nena que rep el nom D’Aroa, és una nena de 12 anys que presenta una miopatia congènita de tipus nemalític. Està escolaritzada des dels cinc anys a l’escola CEIP Camilo José Cela, ja que és un centre ordinari d’integració preferent d’alumnes amb discapacitat motora. Actualment Aroa estan dins el projecte de INeDITHOS, projecte que està dirigit a nins que per condicions mèdiques i de salut viuen en el centre hospitalari de Son Espases. El que pretén aquest projecte és millorar la qualitat de vida dels pacients i de les seves famílies, atenent als nins de l’Unitat a nivell educatiu, permetent desenvolupar al màxim les seves possibilitats i potencialitats.   

A partir d’aquest cas, el que varem fer va ser proposar una unitat didàctica on aquesta alumna hi tingues cabuda, demostrant així que és possible que qualsevol alumne té cabuda dins una aula ordinària. D’aquesta manera, el que preteníem era rompre amb qualsevol problema que impedís creure que aquestes persones no tenen cabuda dins una escola i sobretot mostrar i explicar quines haurien de ser les millors actuacions per part dels docents de cara a d’aquest tipus d’alumnat, millorant així la seva qualitat de vida.

Un pic varem haver explicat un poc el cas de n’Aroa vàrem posar en pràctica amb els nostres companys dues activitats a través d’uns dels sistemes de comunicació d’aquestes persones com són els pictogrames. D’aquesta manera el que preteníem era donar a conèixer primer de tots què eren els pictogrames i quina funció tenien.

La primera activitat que varem fer va ser desxifrar una cançó molt coneguda de la nostra infància que estava escrita amb pictogrames. En grups, havien d’intentar descodificar què volia dir cada un dels pictogrames.

L’altra activitat que vàrem fer va ser el d’intentar descriure una persona a partir dels diferents pictogrames que tenim. La resta de la classe havia de descobrir de quin company o companya es tractava.

Considero que va ser una exposició molt interessant, ja que el que varem intentar transmetre era un missatge positiu de cara a la creació d’activitats per aquets tipus de persones. A més, eren activitats que podien servir a qualsevol alumne, ja que intenten ser el més obertes possible perquè tots hi tinguin cabuda.
Per altra banda, també cercàvem sensibilitzar un poc a la gent sobre aquesta deficiència mostrant que amb esforç, coratge i empatia és possible crear ambients d’aprenentatge molt enriquidors on tots aprenem de tots i ens enriquim mútuament.

Personalment va ser una experiència molt positiva, tant de cara a l’elaboració del treballa, ja que he de dir que no estava massa assabentada sobre aquests tipus de deficiències i no em veia capaç de saber respondre a les necessitats d’aquest alumnes, i també de cara a l’exposició amb els companys ja que tots varen participar i varen mostrar interès. Finalment crec que el missatge el vàrem saber transmetre i confiem que els pugui servir útil tant per la vida professional com personal de tots els que hi érem presents.    

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

AUTISME


Hola a tothom, l’entrada d’avui anirà destinada a tractar el tema del trastorn generalitzat del desenvolupament: l’autisme, i per tant, conèixer les necessitats educatives que requereixen aquets infants. Cal afegir que aquets terme ha anat evolucionant i actualment és conegut com a Trastorn de l’Espectre Autista (TEA).

L’autisme es defineix com un conjunt de trastorn complexos del desenvolupament neurològic caracteritzat per les alteracions qualitatives en la capacitat de comunicar, en les seves relacions socials i en els patrons de conducta estereotipats, restringits i repetitius.
Aquets tema sempre m’ha cridat molt l’atenció, ja que considero que és una de les necessitats específiques d’aprenentatge més difícils d’intervenir. A més, mai he acabat de comprendre que suposava el fet de ser un/a nin/nina autista, tal vegada aquesta incertesa em cridava cada vegada més l’atenció.

Després de l’exposició dels meus companys sobre l’autisme molts dels dubtes que tenia em varen quedar una mica més clars. Gràcies a les seves explicacions i sobretot a l’activitat pràctica que varen realitzar vaig poder entendre de quina manera s’havia d’intervenir si teníem un nen o una nena autista a l’escola.

Primer de tots ens varen explicar breument que era l’autisme destacant els trets més significatius com són:

-        - Evitar mirar els ulls.
-         - Manca de Desenvolupament del llenguatge
-         - Tendència a l'aïllament
-         -  Moviments repetitius recurrents
-         -  Absència de comunicació alternativa 
-          - Idees obsessives
-          -  Conductes rutinàries
-          - Gran capacitat de memòria
-          - Rigidesa mental
-          - Dificultat per expressar emocions  

Posteriorment, ens varen presentar una sèrie de sistema de comunicació per tal de poder establir una relació més estreta amb els nins i nines autistes. La primera varen ser els pictogrames, ja que són un recurs comunicatiu que s’adapten als propòsits comunicatius de l’ensenyança. A més, són un suport que facilita la comprensió del seu món i dels missatge del seu entorn. Aquests, són important pels nens autistes ja que mitjançant l’observació de la imatge poden percebre la informació. Un altre sistema alternatiu que ens varen presentar va ser el llenguatge bimodal, el qual combina la comunicació simultània de signes i parla amb la finalitat de facilitar els intercanvis comunicatius. A partir d’aquesta modalitat es facilita molt la comunicació entre la societat i les persones amb autisme facilitant així la seva comprensió.

Com a conclusió vull afegir que em va resultar molt interessant la manera en què varen enfocar la seva exposició ja que varen donar prioritat a mostrar-nos de quina manera havíem d’intervenir amb els nens i nenes autistes, donant-nos els recursos necessaris per poder respondre a les seves necessitats. Vaig aprendre moltes coses, la primera a saber realment que suposava ser un nen autista i per altra banda què era el que realment era important pels nens autistes, com són les rutines diàries, les normes de comportament, la comunicació i els diferents sistemes de comunicació ...


Finalment, destacar a l’escola allà on faig pràctiques, concretament a l’aula de primer A, hi ha un nen autista. Des del meu punt de vista, considero que no se li apliquen cap de les estratègies metodològiques que varen estar comentant els meus companys, simplement es dedica a anar amb la PT fora de l’aula en unes hores determinades. No considero que el centre no tingui la intenció de treballar amb aquest nen, més bé considero que hi ha una falta de coneixements de com poder ajudar al nen autista en relació al grup classe. Seria interessant que realitzessin alguna sessió on es treballessin les rutines o els comportaments a l’aula de la mateixa manera que activitats sociabilitzadores, ja que es un aspecte que afavoreix al nen autista, però també a la resta dels seus companys. Per això, considero que vital importància la necessitat de conèixer què és l’autisme i què suposa, igual que les altres discapacitat, per tal de poder actuar de la millor manera ja que formen part del nostre dia a dia. 

Finalment vos deix tres enllaços els quals he trobat molt interessants:

PaginaWeb1
PàginaWeb2.
Pagina Web per professors i pares

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

SUPERDOTATS (ALTES CAPACITATS)



Hola a tothooom!!


L’entrada d’avui anirà destinada a explicar i valorar els alumnes superdotats,un altre tipus d’alumnes que també tenen necessitats educatives especials.  

Per tractar aquest tema, igual que ho varen fer les meves companyes per emprendre la seva exposició, va ser partir d’una cita que va fer un psicòleg educatiu anomenat Joseph Renzulli.

Aquest senyor va dedicar el seu treball a la superdotació dins l’àmbit escolar per tal que les escoles adoptessin una actitud de potenciació dels talents dels alumnes dins les aules. Per això va voler deixar clar el concepte de superdotació dient que: “"Qualsevol persona superdotada ha de tenir certes característiques relacionades entre si: capacitat intel·lectual superior a la mitjana, alt grau de dedicació a les tasques i alts nivells de creativitat".

A partir d’aquí, ens varen mostrar quins eren els diferents aspectes que s’han de tenir en compte a l’hora de classificar un nin/nina superdotat com són:

  • -       Característiques intel·lectuals
  • -     Característiques emocionals, és a dir, si es una persona amb tendència al perfeccionisme i de gran sensibilitat.
  • -          Característiques perceptives, és a dir, de gran intuïció i agudesa visual i auditiva.

Després d’haver exposat una part teòrica del que eren els alumnes superdotats, varen interpretar tres situacions dins l’aula on l’alumne/a acaba els deures encomanats i com pot ser l’actuació de la professora.

-          Situació A: l'alumne/a ha acabat els deures encomanats i la mestre l'envia a seure al seu lloc i fer silenci.

-          Situació B: l'alumne/a ha acabat els deure i la mestre/a li dona una altra fitxa per fer.

-          Situació C: L'alumne/a ha acabat els deures i la mestre li dona permís per anar a cercar un llibre a la biblioteca que podrà llegir, o fer una comprensió lectora, etc.
   A partir d’aquestes tres situacions se’ns va plantejar un debat on es reflexionés quina era l’opció més correcte per tal d’afavorir aquest tipus d’alumnat.

    Conclusions que varem treure de la situació A va ser que l’actitud del mestre era totalment passiva, sense cap intenció de potenciar les capacitats de l’alumne, simplement el conduïa a l’avorriment i la frustració. Per altra banda, a la situació B  l’actitud del mestre havia millorat, ja que havia augmentat el grau d’interés. Tot i així, no deixa de ser una actitud passiva, ja que tampoc intenta fomentar les seves capacitats ni potenciar a l’alumne a fer allò que li agrada. I finalment, l’actitud C, que seria la correcte, on podem veure una actitud del mestre més activa, preocupada, interessada per potenciar les capacitats de l’alumne i cercar la seva motivació.


    Com a conclusió, vull dir que després de la posada en comú sobre les diferents situacions que es varen representar a l’aula, em va quedar molt clar quina ha de ser l’actitud del mestre/ la mestra. Per tal de potenciar les capacitats d’aquests alumnes s’ha d’intentar motivar-los i cercar reptes que els puguin ajudar a desenvolupar noves capacitats cercant sempre el seu màxim rendiment. No es pot privar a l’alumne a aprendre de manera lliure, a encomanar-li més feines... ja que d’aquesta manera el que estam fent es que l’alumne/a es senti frustrat, perdi les ganes d’aprendre i sobretot la il·lusió per seguir aprenent coses noves.
    Des de la part de suport, el que s’ha de fer de cara a n’aquests alumnes amb altes capacitats es potenciar aquells aspectes que li manquin, per tal de millorar i potenciar el màxim les seves capacitats.
h  Finalment, destacar que moltes vegades es cau en l'error de creure que un nin amb altes capacitats no necessita cap tipus de suport. Per això, és important com a futura docent conèixer que suposa ser un nen amb altes capacitats i dissenyar activitats que li plantegi reptes i augmenti la seva motivació.  


  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

DEFICIÈNCIA INTEL·LECTUAL



Hola a tots i totes!!!

En aquesta entrada vos explicaré breument el que és la deficiència intel·lectual, després us mostraré com varen enfocar les meves companyes el seu treball relacionat amb la  deficiència intel·lectual.

La deficiència intel·lectual està caracteritzada per limitacions en el funcionament intel·lectual com la conducta. Tot i això, al 2002 hi va haver una modificació en la definició, la qual va proposar un nou sistema en les següents dimensions:

  • -          Habilitats intel·lectuals; la qual exposa que la intel·ligència no només és aprendre mitjançant un llibre de text, sinó que és saber adaptar-se a l’entorn, donar-li un sentit a cada cosa, adaptar-se a diferents contextos i aprendre de l’experiència i a superar els obstacles a través del pensament i la comunicació, potenciant així les diferents funcions cognitives i el seu desenvolupament al llarg de la vida.


  • -    Conducta adaptativa; la qual exposa la importància de tenir habilitats conceptuals, socials i pràctiques per poder funcionar a la vida diària.


  • -          Participació, Interaccions i Rols socials, els quals són importants ja que la participació en les activitats diàries és un punt clau per l’aprenentatge de la persona i la millora del creixement i el desenvolupament humà dels individus en els diferents contexts com per exemple a la llar, en l’educació...


  • -        La salut, la qual s’ha de tenir en compte ja que els diferents graus d’afecció limitaran més o menys a l’individu en la participació dels diferents rols socials. A més, també afectarà al funcionament corporal i la salut mental.


  • -          Context. És important tenir en compte el context en que es trobi l’individu ja que afectarà a diferents àmbits; ambient físic, social i actitudinal. Per exemple l’eliminació de  les barreres arquitectòniques facilitant així el seu accés.

Pel que va a l’exposició de les meves companyes em va agradar molt la manera en què varen enfocar el seu treball, ja que la seva intenció era transmetre’ns un missatge d’encoratjament com a futurs docents de cara  a poder tenir algun infant dins la nostra aula. Ens varen transmetre la importància de l’aula inclusiva i ens mostrar diferents models d’actuació amb alumnes amb discapacitat.

Una de les coses que em va cridar l’atenció, entre d’altres, és la importància de donar suport a l’exteriorització dels sentiments. Per això, és important amb les persones amb discapacitat intel·lectual, i també amb les que no, donar oportunitats als infants què permetin expressar-se i que puguin flotar els sentiments. Si està content, si està enfadat, si està trist... són sentiments que s’ha d’extreure per poder treballar-los.
Un altre aspecte que em va cridar l’atenció va ser la necessitat i la importància de treballar l’acceptació de les normes dins l’aula, ja que per ells és un repte que s’ha d’anar treballant contínuament.

A més, són persones molt dependents, per això, també ens varen mostrar la necessitat de desenvolupar l’autonomia d’aquestes persones, ja que es vital per la seva integració dins la societat i l’obtenció d’una millora de qualitat de vida.

De cara a la part pràctica de l’exposició que varen fer ens varen mostrar quines varen ser les seves activitats que havien dissenyat dins la seva programació d’aula.

La seva programació tenia com a títol Descobrim els sentiments a l’escola. Està situada a l’àrea de llengua catalana i tenia com a objectiu ajudar a interioritzar els sentiments a partir de la pròpia experimentació i els objectes del dia a dia.

Les tres activitats que varen proposaren varen ser tres:

1.      Jo em sent...
En aquesta activitat es potenciava l’expressió dels sentiments. L’activitat consistia en què cada infant havia d’explicar com es sentia utilitzant les paraules que estarien dins una bústia com per exemple: trist, emocionat, alegre, pensatiu, enamorat... i hauria d’explicar el perquè. D’aquesta manera s’ajudaria a millorar l’empatia i el sentiment de grup.

2.      La capseta
Aquesta activitat només es podria fer una vegada, perquè intervé una  sorpresa i un cop la coneixem ja no té sentit.
Dins la capseta hi hauria un mirall i els nins s’haurien d’anar passant aquesta capseta en silenci i sense dir res.
Quan mirin dins la capseta veuran la seva imatge reflectida al mirall. Després es comentaria en veu alta què han sentit, què pensaven que hi havia...

3.      El cub de les emocions
Aquesta activitat es faria en rotllo. Hi hauria un dau, el qual cada cara representa una emoció. Cada participat hauria de llençar el dau i hauria d’explicar alguna ocasió en què va sentir l’emoció que ha sortit.
A través d’aquesta activitat ens permet identificar les seves emocions amb les dels companys i companyes i facilitaria el desenvolupament de l’empatia.
Finalment, es realitzaria un mural on s’haurien de plasmar certes emocions amb la seva acció corresponent. Per exemple: la tristesa, haurien de dibuixar alguna cosa que els suggereixi aquest sentiment.


Com a conclusió he de dir que em va agradar molt la manera en què ho varen enfocar, ja que des del meu punt de vista no havia considerat mai tan important les emocions. A través d’aquesta perspectiva, he aprés a valorar la importància d’aquests tant per les persones amb una deficiència intel·lectual com les que no.
Per altra banda, m’ha fet veure que el fet de tenir una persona amb deficiència intel·lectual dins l’aula no ha de suposar cap por, tot el contrari, s’ha de cercar actuacions i maneres de fer pel tal que aquestes persones tinguin cabuda en una aula ordinària com qualsevol altra persona. 

Finalment destacar que considero que vital importància la formació dels docents, ja siguin de suport o no, per tal de donar la millor resposta educativa a n’aquest tipus d’alumnat i sobretot aprendre a fomentar l’aula inclusiva ja que es la millor forma d’aprenentatge per a tots.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS