Sobre mi

Mi Texto

Categorias

RSS
Mostrando entradas con la etiqueta Experiències. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Experiències. Mostrar todas las entradas

Anàlisi de l'horari de suport de 1erB

Hola a tothoooom!!!

Avui vos mostraré quin és l’horari dels meus alumnes i de quina manera s’estructura el suport tant dins com fora de l’aula.


A partir d’aquesta graella podeu veure quines són les àrees que es treballaran a cada hora  distribuïdes en els cinc dies de la setmana i quin és el suport que es dóna. 




Com podeu veure, en general és un grup que té molt de suport. Quasi cada dia reben un tipus de suport, ja sigui dins o fora de l’aula,el qual explicaré a continuació.
Durant dos dies per setmana , concretament els dilluns i dimecres, ve na Pilar, una al·lota que fa feina a la “Once”  i ajuda a l’alumne que té una discapacitat visual durant dues hores.
Per altra banda, l’ AD (Atenció a la diversitat), ve quasi bé cada dia i, a vegades, dues hores durant el dia. Aquest suport es fa dins l’aula, i sobretot presta atenció al alumnes que més necessitats presenten ajudant-los d’una manera més individualitzada. Sovint els fa llegir, treballen la comprensió lectora o oral, realitzen càlcul o acaben les feines que tenen pendents.

També, hi ha na Dora, la PT (Pedagoga terapèutica)  del centre de primer cicle. Aquest tipus de suport es fa fora de l’aula, ja que sobretot treballa amb els alumnes que tenen necessitats especifiques de suport educatiu, és a dir, NESE. A la nostra aula, com ja he dit, tenim un alumne amb una ceguera total, també, tenim un nen Amb TDH i una nena amb el coeficient intel·lectual molt baix. 

Finalment, tenim la ATE ( Assistenta Tècnica Educativa), la qual només ve un dia a la setmana durant dues hores. Aquestes dues hores, ajuda a l’alumne amb discapacitat visual a l’hora de plàstica per tal de realitzar les mateixes feines dels altres alumnes, tot i que ho fa de manera adaptada. L’assistenta tècnica s’encarrega de mostrar-li diferents material amb els quals es poden realitzar les  feines de plàstica i l’ajuda si ha d’anar al bany.
Després d’haver explicat de quina manera es distribueix el suport al meu centre, puc exposar quina és la meva opinió.

Considero que és un centre que compte amb un gran equip de suport, ja que són gran especialistes que fan molt bé la seva feina. Es preocupen molt per l’alumnat i proposen moltes estratègies metodològiques per poder intervenir en cada cas.

Cada dia l’AD va rotant per les classes ajudant a aquells alumnes que més ho necessiten. Com ja he dit, fa un treball més individualitzat i intenta reforçar tots aquells continguts que més necessiten els alumnes. El fet d’haver dos docents dins l’aula dóna més facilitats per poder atendre a les necessitats dels alumnes.

Tot i així, considero que seria necessari almanco dos mestres de suport per cicle, perquè tot i la rotació d’aquest és impossible atendre al màxim a tots els alumnes que ho necessiten. 

Per acabar, m’agradaria destacar el fet de tenir un alumne amb deficiència visual el qual duu un ritme bastant avançat dins el seu aprenentatge. Considero que l’equip de suport ha tingut molt a veure, per no dir, que ha estat gràcies a ell que aquest alumne pugui estar a un centre ordinari i sàpiga tot el que sap.

Davant aquesta situació m’he adonat que el fet de comptar amb un gran equip de suport, el qual fa una bona feina tant amb els alumnes com ajudant als tutors enriqueix molt l’aprenentatge d’aquestes alumnes que tenen dificultats i els ajuda a estar al mateix nivell que els altres sense que es sentis desfavorits, augmentant el seu aprenentatge dia rere dia. 

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS


Aquesta entrada del blog la dedicaré a explicar la visita de l'organització de Mater Miseriordiae, el passat dimarts dia 18.

Mater és una organització que s'encarrega de les persones amb discapacitat i de les seves famílies. A més a més, té l'objectiu de millorar la seva qualitat de vida i oferir els suports necessari per aprendre a ser autònoms i així viure en comunitat.  

La xerrada va ser duita a terme per  na maria, una professional de Mater acompanyda per en Lluis una persona amb discapacitat que forma part d'aquest projecte, el qual ens va transmetre les seves experiències.

En la xerrada se'ns va explicar que era Mater, amb quines persones fan feina, quin és el seu objetiu i quins serveis ofereixen. 
A partir del que ens varen explicar ens van fer veure que no han d'existir barreres entre les persones amb discapacitat i les que no. També ens varen transmetre el sentiment d'igualtats cap a aquestes persones, és a dir, tratar-les amb els mateixos drets i possibilitats que qualsevol altra persona. 

Per altra banda, en Lluis ens va explicar la seva experiència dins el projecte. De tal manera que varen poder veure un clar exemple del que fan aquestes persones i el que poden fer dins l'organització. Grácies a Mater en Lluis a dia d'avui pot gaudir d'una feina com a jardiner a Esporles. A més, se'l veu una persona autónoma, feliç i amb ganes de superar-se dia rere dia. Ens va contar que tenia una al·lota, la qual des de que forma part de mater la seva qualitat de vida ha millorta moltíssim, ja que abans era una persona molt introvertida, no es cuidava i poc autónoma, ja que la seva família la sobreprotegia. 

Com a conclusió, puc dir que va ser una xerrada molt enriquidora de cara al meu futur com a docent, ja que hauria de ser una realitat dins l'aula poder tractar amb persones amb discapacitat. 
A més a més, ens varen transmetre la necessitat d'arribar a una igualtat d'oportunitats, dimunuïnt les barreres, per tal d'incloure'ls totalment dins la societat. 
Finalment vam poder veure el gran exemple de superació que són i les ganes que tenen de fer coses i viure com qualsevol altre persona d'aquest món. 
Vaig sortir de la xerrada amb una sensació d'admiració cap a les persones amb discapacitat, ja que són moltes les coses que poden arribar a aconseguir amb l'ajuda de tots.

Per acabar vos deixaré amb una frase la qual varen mostrar a la xerrada que em va agradar moltíssim

Després d’haver realitzat la meva primera excursió com a mestra en pràctiques vos explicaré quina ha estat la meva experiència i quines conclusions he tret com a possible mestra de suport amb un nen amb discapacitat visual.
Des del moment en què em varen dir que hi havia una sortida al “Palma Aquarim” vaig pensar en com podria ajudar-lo. Per jo era molta responsabilitat, ja que pensava que no podria veure res i que tal vegada es sentiria malament, inferior als altres i que no podria gaudir de l’excursió així com ho farien els altres nins i nines.
Quan va ser l’hora de partir ell estava molt il·lusionat, tant que no aturava de moure ni els braços ni les cames. Estava molt emocionat, amb moltes ganes d’anar-hi i d’aprendre coses noves.
La mestra de suport que el va acompanyar no es vas separar ni un moment del seu costat.  Jo vaig observar de quina manera li ajudava per saber com ho hauria de fer en possibles sortides en un futur.
Es mostrava molt content i escoltava tot el que el guia explicava. Demanava aquelles coses que li resultaves desconegudes i tocava tot allò que era possible per tal d’imaginar-se com podria ser allò que estava tocant.
La mestra que estava amb ell li descrivia tot el que passava, on érem, per on anàvem, que fèiem...  per ell tot li venia del sentit de l’oïda.
Com a conclusions, he de dir una vegada més que em vaig quedar al·lucinada de tot el que va fer aquest nen. I no només del que va fer, sinó com ho va fer. Ja que tot i la seva discapacitat visual va poder disfrutar de l’excursió com un més, sense haver de fer-ho com els altres nens. Moltes vegades pensem això no ho podrà fer, això no li anirà bé, això no li convé... en resum posem barreres, quan en realitat aquests nens poden fer moltíssimes coses gràcies a la seva vitalitat, al seu esperit de superació i  ganes d’aprendre coses noves. Va poder venir a l’excursió com un més, aprendre com els altres i sortir de l’Aquàrium amb milers d’emocions i sentiments. Simplement, hem d’aprendre a pensar que ho fan de manera diferent, ja que tots som diferents, tots tenim alguna característica que ens fa diferents però a la vegada ens fa únics.
També m’agradaria destacar la importància de les sortides com a una nova forma d’aprendre, ja que els nens gaudeixen de poder veure in situ allò que estan aprenent. És una manera de que es quedin amb allò que han pogut veure, ja que els produeix moltes emocions, les quals són les que al cap i a la fi els produeix l’aprenentatge. Considero que seria interessant fer més sortides i després fer alguna feina entorn a la sortida on els alumnes poguessin plasmar el que han aprés.

  "LA PEOR DISCAPACIDAD ES LA DE NO DARSE CUENTA QUE SOMOS IGUALES"

A.













  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

M'AJUDES?


Després d’haver passat els primers dies com a practicant m’he adonat de la importància que té pels alumnes que presenten necessitats específiques de suport educatiu que una persona estigui amb ells i els ajudi i els ensenyi noves formes d’aprendre.

Aquesta serà la meva reflexió d’aquesta entrada, ja que durant aquests dies que duc dins l’aula la meva feina ha estat sobretot ajudar als alumnes que més dificultats tenen per poder seguir el ritme normal de la classe.
Dins la nostra aula hi ha dos alumnes que tenen ACI. Un alumne amb un diagnòstic de TDH i una altra alumna la qual el coeficient està per davall de la mitja de la població. Tot i així, dins l’aula hi ha altres alumnes que tot i no tenir diagnosticada cap necessitat educativa especial, la mestra ha realitzat tres demandes d’intervenció psicopedagògica per tal que l’equip EOEP prengui les mesures necessàries per poder ajudar a aquests alumnes.

Per altra banda, hi ha alumnes que tenen un bon nivell i no presenten cap dificultat, tot i que a vegades volen fer tanta via acabar les activitats a classe que cometen errors “tontos” perquè no es fixen amb les coses que fan.

Tal com deia al principi, els mestres de suport, la tutora o, en aquest cas, jo, som persones molt importants per aquests alumnes NEE en el seu dia a dia. Ens necessiten constantment  al seu costat per tal de poder seguir el ritme de classe i aprendre coses noves, potenciant les seves capacitats i cercant diferents manera, formes o estratègies per aprendre.

Per això, considero realment necessària l’adquisició de coneixements necessaris per tal d’atendre de la millor manera possible a tots aquest alumnes. Saber fer front a les diferents dificultats dels alumnes i intentar motivar-los a seguir aprenent.

En el meu cas, m’he trobat amb aquesta alumna , la qual he esmentat anteriorment, és una alumna que no presenta cap dificultat específica d’aprenentatge, ni cap dèficit d’atenció, ni cap trastorn, simplement el seu coeficient és molt baix i li costa molt assolir conceptes, entendre’ls i memoritzar-los.  Jo intent ensenyar-li altres maneres d’aprendre allò que els seus companys fan, a partir de jocs, ja que d’aquesta manera és més dinàmic i ella es motiva.


Amb aquesta entrada el meu objectiu era mostrar quina és la realitat de les aules. Per això, és molt important que tots els agents implicats en l’educació ja siguin docents o familiars, tinguin uns coneixements sobre les diferents dificultats que es poden trobar a les aules i saber com actuar per poder ajudar a tots aquests alumnes.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

EXCURSIÓ AL PALMA AQUARUIM !!!

Després d’haver realitzat la meva primera excursió com a mestra en pràctiques vos explicaré quina ha estat la meva experiència i quines conclusions he tret com a possible mestra de suport amb un nen amb discapacitat visual.

Des del moment en què em varen dir que hi havia una sortida al “Palma Aquarim” vaig pensar en com podria ajudar-lo. Per jo era molta responsabilitat, ja que pensava que no podria veure res i que tal vegada es sentiria malament, inferior als altres i que no podria gaudir de l’excursió així com ho farien els altres nins i nines.

Quan va ser l’hora de partir ell estava molt il·lusionat, tant que no aturava de moure ni els braços ni les cames. Estava molt emocionat, amb moltes ganes d’anar-hi i d’aprendre coses noves.

La mestra de suport que el va acompanyar no es vas separar ni un moment del seu costat.  Jo vaig observar de quina manera li ajudava per saber com ho hauria de fer en possibles sortides en un futur.
Es mostrava molt content i escoltava tot el que el guia explicava. Demanava aquelles coses que li resultaves desconegudes i tocava tot allò que era possible per tal d’imaginar-se com podria ser allò que estava tocant.
La mestra que estava amb ell li descrivia tot el que passava, on érem, per on anàvem, que fèiem...  per ell tot li venia del sentit de l’oïda.

Com a conclusions, he de dir una vegada més que em vaig quedar al·lucinada de tot el que va fer aquest nen. I no només del que va fer, sinó com ho va fer. Ja que tot i la seva discapacitat visual va poder disfrutar de l’excursió com un més, sense haver de fer-ho com els altres nens. Moltes vegades pensem això no ho podrà fer, això no li anirà bé, això no li convé... en resum posem barreres, quan en realitat aquests nens poden fer moltíssimes coses gràcies a la seva vitalitat, al seu esperit de superació i  ganes d’aprendre coses noves. Va poder venir a l’excursió com un més, aprendre com els altres i sortir de l’Aquàrium amb milers d’emocions i sentiments. Simplement, hem d’aprendre a pensar que ho fan de manera diferent, ja que tots som diferents, tots tenim alguna característica que ens fa diferents però a la vegada ens fa únics.


Per acabar, m’agradaria destacar la importància de les sortides com a una nova forma d’aprendre, ja que els nens gaudeixen de poder veure in situ allò que estan aprenent. És una manera de que es quedin amb allò que han pogut veure, ja que els produeix moltes emocions, les quals són les que al cap i a la fi els produeix l’aprenentatge. Considero que seria interessant fer més sortides i després fer alguna feina entorn a la sortida on els alumnes poguessin plasmar el que han aprés.

A. 

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

TOCAR AMB LES MANS LA REALITAT DOCENT.



Aquesta primera entrada del blog la dedicaré a exposar la meva primera experiència de pràctiques a l'escola, on vos explicaré quines han estat les meves primeres sensacions després d'haver començat aquesta nova etapa com a futura mestra. 

Aquesta setmana, com ja he dit, he començat les pràctiques al centre CEIP Rafal Nou. És una escola pública que es troba al barri del Rafal Nou de Palma. És un centre amb un alumnat majoritàriament immigrant, procedent sobretot d'Argentina, Equador, Nigèria, Marroc... 

La zona del Rafal té una baixa activitat econòmica. Els pares i mares dels alumnes tenen un nivell d'estudis primaris i mitjans, però hi ha un percentatge elevat sense completar estudis primaris i sense cap tipus d'estudis acadèmics. La majoria dels pares treballen en el sector secundari i terciari (construcció, restauració, neteja, venda ambulant...). El poder adquisitiu de les famílies és mitjà-baix. 

Per la seva part l'escola, intenta fer front a totes aquesta diversitat i intenta atendre a totes les necessitats dels alumnes de la millor manera possible. Compta amb grans professionals de l'educació, els quals ajuden a satisfer totes aquestes necessitats que els alumnes requereixen i per això, hi ha 18 mestres tutors,1 mestre de suport a l'Educació Infantil, 1 especialista de música, 2 especialistes d'anglès, 2 especialistes d'educació física, 1 professora de pedagogia terapèutica, 1 especialista d'audició i llenguatge, 3 professors d'educació compensatòria, un auxiliar i la directora. 

El meu grup de pràctiques és del primer cicle, concretament estic a la classe de 1er B. És un grup amb moltes diferències acadèmiques, ja que hi ha alumnes que van molt avançats i d'altres, els quals són la gran majoria, es troben amb un nivell acadèmic molt baix i van endarrerits. 
Dins l'aula hi ha un alumne amb TDH, una altra alumna que es troba per davall de la mitja del coeficient intel·lectual i per tant li costa molt, un nen amb ceguera total, del qual parlaré després i finalment destacar que hi ha altres alumnes els quals són immigrants i tenen moltes dificultats tant de comprensió com expressió oral en llengua catalana. La gran majora són castellanoparlant la qual cosa dificulta que segueixin el ritme de les classes i que no entenguin els continguts que estan aprenent. 

Si alguna cosa vull destacar de la meva primera experiència de pràctiques a l'escola és el cas d'un nen d'origen marroquí de sis anys que té una discapacitat visual i es troba dins l'aula ordinària amb els seus companys. Em va sorprendre positivament que un nen amb una discapacitat d'aquest grau es trobàs dins l'aula ordinària amb tots els seus companys en comptes d'anar a un centre d'educació especial, tot i que sovint surt de l'aula i va a l'aula de suport. No només pel fet d'estar dins la mateixa aula ordinària, sinó pel fet de poder comprovar tot el que sabia fer tot i la seva discapacitat. Sap xerrar tres llengües: castellà, català i àrab, i no només ho entén sinó que ell xerra, i molt bé. A més, està aprenent les lletres, i a hores d'ara ja les sap quasi totes. Està aprenent a llegir i escriure amb Braile i ho fa de manera satisfactòria. 

Vull destacar aquest cas ja que va ser el primer nen amb el qual vaig tenir contacte, i a més a més, amb aquestes característiques. 
Quan vaig arribar a l'aula, la meva tutora em va demanar si volia anar amb la mestra de suport per tal de conèixer el seu funcionament. La meva resposta va ser sí, sense pensar-ho.

Vaig estar amb ell només una hora, però em va servir per aprendre moltes coses, no només a nivell acadèmic, sinó també a nivell personal, ja que és un nen amb moltes ganes d'aprendre, molt alegre, sociable, amb un esperit de superació molt gran... en resum, un exemple a seguir. Durant aquesta hora vaig aprendre un poc com funcionava el sistema Braile, vaig veure de quina manera feia feina, com aprenia a llegir i com utilitzava la màquina Braile per escriure. A més a més, també em varen mostrar com m'havia d'agafar ell per tal d'anar d'un lloc a l'altre, on estaven les seves feines dins l'aula per jo de tan en tan fer-li fer alguna etc
Va ser una experiència molt gratificant. 

Quan vaig tornar a l'aula em vaig adonar a més a més, de tot el que ell sabia fer, de que era el més estimat per tots els seus companys. Alhora del pati, hi ha un encarregat que el duu cap al pati i juga amb ell, però no només s'ocupa aquesta persona, sinó que tots volen estar amb ell; li conten coses, li expliquen on són i cap on van, li mostren les seves feines per tal que ell ho pugui tocar...

Finalment, vull concloure aquesta primera entrada del meu blog valorant què ha significat per jo aquest primer dia de pràctiques, ja que considero que ha estat un dia en el qual he tocat amb les mans la realitat docent, el que serà el meu dia a dia envoltada d'aquest petits i grans genis. 
A partir de l'experiència amb l'alumne que té una discapacitat visual he vist com es possible que un nen amb una discapacitat, en aquest cas visual, estigui a l'aula ordinària tot i que considero també necessària les hores que fa a fora de l'aula ja que és una feina molt complicada poder atendre a totes les necessitats dels alumnes en un mateix moment dins l'aula. Gràcies a les hores que està fora de l'aula ha aprés el sistema Braile que després pot utilitzar a l'aula ordinària. 
A més d'aquesta experiència també he pogut veure que la feina de mestre no només està destinada a ensenyar continguts, sinó que va molt més enllà. Es tracta d'educar, d'estimar el que fas i com ho fas, de creure amb el que fas, d'entendre que tots som diferents i aprendrem diferent per això s'ha d'intentar respondre a totes les necessitats que els teus alumnes et demanen. En resum, és una realitat, una realitat que necessita que sempre donem el màxim de nosaltres perquè els nostres alumnes es puguin formar com a persones. 







  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS