Després d’haver realitzat la meva primera excursió com a mestra en pràctiques vos explicaré quina ha estat la meva experiència i quines conclusions he tret com a possible mestra de suport amb un nen amb discapacitat visual.

Des del moment en què em varen dir que hi havia una sortida al “Palma Aquarim” vaig pensar en com podria ajudar-lo. Per jo era molta responsabilitat, ja que pensava que no podria veure res i que tal vegada es sentiria malament, inferior als altres i que no podria gaudir de l’excursió així com ho farien els altres nins i nines.

Quan va ser l’hora de partir ell estava molt il·lusionat, tant que no aturava de moure ni els braços ni les cames. Estava molt emocionat, amb moltes ganes d’anar-hi i d’aprendre coses noves.

La mestra de suport que el va acompanyar no es vas separar ni un moment del seu costat.  Jo vaig observar de quina manera li ajudava per saber com ho hauria de fer en possibles sortides en un futur.

Es mostrava molt content i escoltava tot el que el guia explicava. Demanava aquelles coses que li resultaves desconegudes i tocava tot allò que era possible per tal d’imaginar-se com podria ser allò que estava tocant.

La mestra que estava amb ell li descrivia tot el que passava, on érem, per on anàvem, que fèiem...  per ell tot li venia del sentit de l’oïda.

Com a conclusions, he de dir una vegada més que em vaig quedar al·lucinada de tot el que va fer aquest nen. I no només del que va fer, sinó com ho va fer. Ja que tot i la seva discapacitat visual va poder disfrutar de l’excursió com un més, sense haver de fer-ho com els altres nens. Moltes vegades pensem això no ho podrà fer, això no li anirà bé, això no li convé... en resum posem barreres, quan en realitat aquests nens poden fer moltíssimes coses gràcies a la seva vitalitat, al seu esperit de superació i  ganes d’aprendre coses noves. Va poder venir a l’excursió com un més, aprendre com els altres i sortir de l’Aquàrium amb milers d’emocions i sentiments. Simplement, hem d’aprendre a pensar que ho fan de manera diferent, ja que tots som diferents, tots tenim alguna característica que ens fa diferents però a la vegada ens fa únics.

També m’agradaria destacar la importància de les sortides com a una nova forma d’aprendre, ja que els nens gaudeixen de poder veure in situ allò que estan aprenent. És una manera de que es quedin amb allò que han pogut veure, ja que els produeix moltes emocions, les quals són les que al cap i a la fi els produeix l’aprenentatge. Considero que seria interessant fer més sortides i després fer alguna feina entorn a la sortida on els alumnes poguessin plasmar el que han aprés.

  "LA PEOR DISCAPACIDAD ES LA DE NO DARSE CUENTA QUE SOMOS IGUALES"