Sobre mi

Mi Texto

RSS

Anàlisi de l'horari de suport de 1erB

7:38:00 p. m. | Etiquetas: ,

Hola a tothoooom!!!

Avui vos mostraré quin és l’horari dels meus alumnes i de quina manera s’estructura el suport tant dins com fora de l’aula.


A partir d’aquesta graella podeu veure quines són les àrees que es treballaran a cada hora  distribuïdes en els cinc dies de la setmana i quin és el suport que es dóna. 

Com podeu veure, en general és un grup que té molt de suport. Quasi cada dia reben un tipus de suport, ja sigui dins o fora de l’aula,el qual explicaré a continuació.
Durant dos dies per setmana , concretament els dilluns i dimecres, ve na Pilar, una al·lota que fa feina a la “Once”  i ajuda a l’alumne que té una discapacitat visual durant dues hores.
Per altra banda, l’ AD (Atenció a la diversitat), ve quasi bé cada dia i, a vegades, dues hores durant el dia. Aquest suport es fa dins l’aula, i sobretot presta atenció al alumnes que més necessitats presenten ajudant-los d’una manera més individualitzada. Sovint els fa llegir, treballen la comprensió lectora o oral, realitzen càlcul o acaben les feines que tenen pendents.

També, hi ha na Dora, la PT (Pedagoga terapèutica)  del centre de primer cicle. Aquest tipus de suport es fa fora de l’aula, ja que sobretot treballa amb els alumnes que tenen necessitats especifiques de suport educatiu, és a dir, NESE. A la nostra aula, com ja he dit, tenim un alumne amb una ceguera total, també, tenim un nen Amb TDH i una nena amb el coeficient intel·lectual molt baix. 

Finalment, tenim la ATE ( Assistenta Tècnica Educativa), la qual només ve un dia a la setmana durant dues hores. Aquestes dues hores, ajuda a l’alumne amb discapacitat visual a l’hora de plàstica per tal de realitzar les mateixes feines dels altres alumnes, tot i que ho fa de manera adaptada. L’assistenta tècnica s’encarrega de mostrar-li diferents material amb els quals es poden realitzar les  feines de plàstica i l’ajuda si ha d’anar al bany.
Després d’haver explicat de quina manera es distribueix el suport al meu centre, puc exposar quina és la meva opinió.

Considero que és un centre que compte amb un gran equip de suport, ja que són gran especialistes que fan molt bé la seva feina. Es preocupen molt per l’alumnat i proposen moltes estratègies metodològiques per poder intervenir en cada cas.

Cada dia l’AD va rotant per les classes ajudant a aquells alumnes que més ho necessiten. Com ja he dit, fa un treball més individualitzat i intenta reforçar tots aquells continguts que més necessiten els alumnes. El fet d’haver dos docents dins l’aula dóna més facilitats per poder atendre a les necessitats dels alumnes.

Tot i així, considero que seria necessari almanco dos mestres de suport per cicle, perquè tot i la rotació d’aquest és impossible atendre al màxim a tots els alumnes que ho necessiten. 

Per acabar, m’agradaria destacar el fet de tenir un alumne amb deficiència visual el qual duu un ritme bastant avançat dins el seu aprenentatge. Considero que l’equip de suport ha tingut molt a veure, per no dir, que ha estat gràcies a ell que aquest alumne pugui estar a un centre ordinari i sàpiga tot el que sap.

Davant aquesta situació m’he adonat que el fet de comptar amb un gran equip de suport, el qual fa una bona feina tant amb els alumnes com ajudant als tutors enriqueix molt l’aprenentatge d’aquestes alumnes que tenen dificultats i els ajuda a estar al mateix nivell que els altres sense que es sentis desfavorits, augmentant el seu aprenentatge dia rere dia. 

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS
Read User's Comments0
Publicado por Antònia Monroig

TREBALL EN GRUP: DISCAPACITAT MOTÒRICA

9:40:00 p. m. | Etiquetas:



L’entrada d’avui anirà destinada a l’explicació i anàlisis de com hem enfocat el nostre treball de grup que hem de fer a l’assignatura d’atenció a l’alumnat NESE.

El tema del treball és la deficiència motora. És un tema complicat i delicat, ja que és una de les deficiències que menys casos trobem a l’escola i per tant molt més difícil saber com intervenir si mai t’has trobat amb un cas així a la teva aula.


Els meus companys de grup i jo vàrem afrontar el treball amb il·lusió, ja que entravem en un tema totalment desconegut per nosaltres, i que a la vegada ens creava molta curiositat saber com intervenir amb aquest tipus d’alumnat i sobretot saber com poder ajudar-los. Per això, vàrem veure el treball com a una oportunitat per aprendre tots aquestes aspectes desconeguts. Primer de tot vàrem crear entre tots i amb l’ajuda de la professora un índex inicial de com seria el nostre treball. Un pic l’havíem tancat, vàrem fer una tutoria amb la professora per tal de demanar tots els dubtes que teníem de cara a l’elaboració del treball i sobretot, de cada a l’exposició de classe. Gràcies a la tutoria vàrem resoldre els dubtes que teníem, però sobretot varem aclarir sobre què aniria la nostra exposició a classe.



Aquí vos deix l’índex del treball :




Com podeu veure, és un treball que consta en dues parts; una part més teòrica on s’expliquen tots els conceptes que tenen a veure amb la deficiència motora, com són les causes, les tipologies, i les orientacions a nivell de centre, aula i família per poder atendre de la millor manera aquests infants i finalment les necessitats educatives especials que necessiten per poder comunicar-se, per desplaçar-se etc , i després, la segona part, que és un cas pràctic, on es presentà n cas d’un infant que pateixi una deficiència motora i la nostra feina serà imaginar que forma part de la nostra aula i hem de crear una programació d’aula on ella hi tingui cabuda.

El nostre cas pràctic va sobre Arona, una nina de 12 anys que presenta una miopatia congènita de tipus nemalític, amb necessitats de respiració assistida i sonda gàstrica per poder alimentar-se. Aquesta malaltia està considerada com una malaltia rara, ja que existeixen molts pocs casos.

Aroa està escolaritzada des dels cinc anys a l’escola CEIP Camilo José Cela, un centre ordinari d’integració preferent d’alumnes amb discapacitat motora.

La nostra programació d’aula que hem pensat per Aroa va sobre el tema dels animals, ja que és un tema que s’ha anat tractant al llarg de tota l’etapa de primària i sobretot perquè considerem que és una tema que agrada i motiva als alumnes. Cal dir també, que el tema dels animals dóna la possibilitat de realitzar una excursió, on tots els alumnes hi poden participar.



Per acabar, vull dir que la realització d’aquest treball ha estat molt positiu, ja que considero que partia des de uns coneixements totalment nuls i gràcies a l’elaboració d’aquest treball puc dir que he aprés molt. A més, m’ha ajudat a llevar-me la por a no saber com actuar si tingues un alumne amb aquestes necessitats. De fet, m’ha motivat a seguir aprenent sobre el tema i augmentar els meus coneixements i experiències amb aquest tipus d’alumnat. 

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS
Read User's Comments0
Publicado por Antònia Monroig

La avaluació.

10:08:00 p. m. | Etiquetas:



Bones tardes a tots!!!

Avui, estant per Internet he trobat aquesta imatge. He pensat que seria interessant fer una entrada al bloc per reflexionar un poc sobre la importància de no etiquetar als nostres alumnes i sobretot sobre l’educació inclusiva.

La importància de valorar als alumnes sense posar-los cap tipus d’etiqueta és una qüestió molt important que avui en dia molts docents no l’adquireixen. Sovint es senten comentaris com per exemple: no, en Joan és molt “vago” o na Claudia és massa despistada...  comentaris que ja encasellen als alumnes i les taxen d’algun aspecte.

No seria molt més enriquidor pensar que cada alumne/a és un món, que cada un té les seves característiques, que cada un és diferent però a la vegada especial?  
En la meva opinió, penso que els infants d’avui en dia són petits tresors, ja que dins ells s’amaguen moltes coses que a simple vista no les poden veure. Per això, la importància dels docents que sàpiguen treure totes aquelles virtuts i capacitats que els infants no saben ni que tenen. La necessitat de potenciar les seves capacitats en comptes de remarcar les seves carències o dificultats, exposant a l’Infant a caure en una dinàmica molt dolenta on ell mateix s’enfonsa.

Hem de pensar que els mestres som un gran referent per aquests infants. Tots els infants volen ser com la seva mestra o el seu mestre. Voler fer i ser allò que el seu mestre és i fa. Per aquesta raó el que hem de fer des del primer moment és potenciar les seves capacitats i deixar de banda les carències, ja que tots, absolutament tots en tenim.

Motivar, ensenyar, valorar, estimar, riure, potenciar, reforçar... són unes quantes de totes les coses que ha de saber fer un/a mestre/a amb els seus alumnes.

Per això, penso que entre tots hem d’arribar a suprimir totes aquestes situacions que fa referència la imatge, treballant dia a dia per millorar la qualitat de la nostra educació, arribant a una educació de qualitat on tothom es senti agust, lliure i amb ganes d’aprendre, inclòs ja que l’educació ha de donar felicitat i molts de somriures. 

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS
Read User's Comments0
Publicado por Antònia Monroig

Llibres de text a l'escola?

8:54:00 p. m. | Etiquetas:


Després d’haver compartit les diferents experiències que vivim a l’escola entre els companys he decidit fer aquesta entrada, ja que he pogut veure que cada escola és un món i cada escola treballa a la seva manera.
El tema dels llibres de text a l’escola és una qüestió que està molt discutida. Moltes escoles, a dies d’ara no treballen en llibres, com per exemple, CP Es Pont, en canvi, altres, utilitza el llibre en segons quines àrees, i en altres àrees no. Per altra banda, trobem escoles, com la que jo estic que si que treballen amb llibres de text.

Treballar en llibres de text a l’escola obri les portes a una metodologia més monòtona, on els alumnes has de seguir el que diu el llibre, per aquesta raó podem dir també que és un aprenentatge que afavoreix molt a tots aquests alumnes que presenten dificultats a l’hora de seguir les classes. D’aquesta manera, simplement segueixen el que diu el llibre i realitzen les activitats que aquest proposa.

Per altra banda, el fet de no treballar amb llibres, dóna lloc a una metodologia més lliure, on són molt important els coneixements previs dels alumnes i el seu propi entorn. És un aprenentatge menys guiat, on el professor té un paper de guia, ja que l’aprenentatge el creen els propis alumnes amb els seus coneixements i el que poden anar aprenent.

He estat xerrant amb companys/es que treballen amb llibres de text i la seva opinió ha estat que moltes vegades el llibre limita l’aprenentatge dels alumnes, ja que s’ha de seguir el que el llibre proposa. Per altra banda, també he demanat opinió a una companya que fa les pràctiques al CP Es Pont i em va comentar que la idea de treballar sense llibres era molt bona, però que no era una feina fàcil, ja que tant la creativitat del docent com l’espontaneïtat són molt importants. També, em digué que es parteix molt dels coneixements previs dels alumnes i a partir d’aquests es crear l’aprenentatge. La importància del propi l’entorn per poder explicar segons quins conceptes i sobretot les seves pròpies vivències.

M’agradaria destacar els alumnes amb dificultats, ja siguin NEE o NESE, ja que es important pensar amb aquests alumnes alhora de realitzar qualsevol activitat o començar algun tema nou.

Pel que fa la meva opinió, considero que els alumnes que presenten alguna necessitat eductiva especial, el fet de treballar amb llibres de text els facilita molt més les coses, ja que sempre saben on estam i que estam fent, sense sortir del que proposa el llibre. Saben que s’hauran de fer aquelles activitats, les quals, solen ser molt mecàniques i fàcils de fer.  En canvi, si no es treballa amb llibres, com s’ha dit, els coneixements previs són molt important, i aquests alumnes mostren moltes dificultats per expressar els coneixements previs i entendre allò dels que s’està comentant. Per tant s’entraria en una dinàmica que aquets alumnes estarien perduts i els seus aprenentatges es veurien afectats.

Amb això no vull dir que els llibres de text siguin la millor opció. El que jo penso, és que moltes vegades es veu el llibre de text com un requisit a seguir, sense anar més enllà i fent les activitats que aquest proposa. Però, el que jo consider és que el llibre de text hauria de ser més bé una ajuda, és a dir, un complement al que s’està explicant.

Amb aquesta reflexió, el que volia fer veure que no tot ha de ser o bloc o negre, sinó que moltes vegades es millor la mescla d’aquets dos, és a dir, gris. D’aquesta manera, l’aprenentatge s’enriqueix, ja que es poden fer moltes coses a partir de diferents maneres. No sempre va bé aprendre les coses de la mateixa manera. Algunes coses s’aprenen millor per una via i d’altres per altra.


Finalment, destacar que moltes vegades ens pensem que el fet de realitzar les coses de la manera que se’ns diu és la correcta, i a vagades s’ha d’anar molt més enllà, sense aturar-nos a pensar amb el que vindrà, pensant amb els nostres alumnes i cercant alternatives i noves maneres de fer les coses perquè ells puguin aprendre el màxim possible. 



  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS
Read User's Comments0
Publicado por Antònia Monroig

4:55:00 p. m. | Etiquetas: ,


Aquesta entrada del blog la dedicaré a explicar la visita de l'organització de Mater Miseriordiae, el passat dimarts dia 18.

Mater és una organització que s'encarrega de les persones amb discapacitat i de les seves famílies. A més a més, té l'objectiu de millorar la seva qualitat de vida i oferir els suports necessari per aprendre a ser autònoms i així viure en comunitat.  

La xerrada va ser duita a terme per  na maria, una professional de Mater acompanyda per en Lluis una persona amb discapacitat que forma part d'aquest projecte, el qual ens va transmetre les seves experiències.

En la xerrada se'ns va explicar que era Mater, amb quines persones fan feina, quin és el seu objetiu i quins serveis ofereixen. 
A partir del que ens varen explicar ens van fer veure que no han d'existir barreres entre les persones amb discapacitat i les que no. També ens varen transmetre el sentiment d'igualtats cap a aquestes persones, és a dir, tratar-les amb els mateixos drets i possibilitats que qualsevol altra persona. 

Per altra banda, en Lluis ens va explicar la seva experiència dins el projecte. De tal manera que varen poder veure un clar exemple del que fan aquestes persones i el que poden fer dins l'organització. Grácies a Mater en Lluis a dia d'avui pot gaudir d'una feina com a jardiner a Esporles. A més, se'l veu una persona autónoma, feliç i amb ganes de superar-se dia rere dia. Ens va contar que tenia una al·lota, la qual des de que forma part de mater la seva qualitat de vida ha millorta moltíssim, ja que abans era una persona molt introvertida, no es cuidava i poc autónoma, ja que la seva família la sobreprotegia. 

Com a conclusió, puc dir que va ser una xerrada molt enriquidora de cara al meu futur com a docent, ja que hauria de ser una realitat dins l'aula poder tractar amb persones amb discapacitat. 
A més a més, ens varen transmetre la necessitat d'arribar a una igualtat d'oportunitats, dimunuïnt les barreres, per tal d'incloure'ls totalment dins la societat. 
Finalment vam poder veure el gran exemple de superació que són i les ganes que tenen de fer coses i viure com qualsevol altre persona d'aquest món. 
Vaig sortir de la xerrada amb una sensació d'admiració cap a les persones amb discapacitat, ja que són moltes les coses que poden arribar a aconseguir amb l'ajuda de tots.

Per acabar vos deixaré amb una frase la qual varen mostrar a la xerrada que em va agradar moltíssim

Després d’haver realitzat la meva primera excursió com a mestra en pràctiques vos explicaré quina ha estat la meva experiència i quines conclusions he tret com a possible mestra de suport amb un nen amb discapacitat visual.
Des del moment en què em varen dir que hi havia una sortida al “Palma Aquarim” vaig pensar en com podria ajudar-lo. Per jo era molta responsabilitat, ja que pensava que no podria veure res i que tal vegada es sentiria malament, inferior als altres i que no podria gaudir de l’excursió així com ho farien els altres nins i nines.
Quan va ser l’hora de partir ell estava molt il·lusionat, tant que no aturava de moure ni els braços ni les cames. Estava molt emocionat, amb moltes ganes d’anar-hi i d’aprendre coses noves.
La mestra de suport que el va acompanyar no es vas separar ni un moment del seu costat.  Jo vaig observar de quina manera li ajudava per saber com ho hauria de fer en possibles sortides en un futur.
Es mostrava molt content i escoltava tot el que el guia explicava. Demanava aquelles coses que li resultaves desconegudes i tocava tot allò que era possible per tal d’imaginar-se com podria ser allò que estava tocant.
La mestra que estava amb ell li descrivia tot el que passava, on érem, per on anàvem, que fèiem...  per ell tot li venia del sentit de l’oïda.
Com a conclusions, he de dir una vegada més que em vaig quedar al·lucinada de tot el que va fer aquest nen. I no només del que va fer, sinó com ho va fer. Ja que tot i la seva discapacitat visual va poder disfrutar de l’excursió com un més, sense haver de fer-ho com els altres nens. Moltes vegades pensem això no ho podrà fer, això no li anirà bé, això no li convé... en resum posem barreres, quan en realitat aquests nens poden fer moltíssimes coses gràcies a la seva vitalitat, al seu esperit de superació i  ganes d’aprendre coses noves. Va poder venir a l’excursió com un més, aprendre com els altres i sortir de l’Aquàrium amb milers d’emocions i sentiments. Simplement, hem d’aprendre a pensar que ho fan de manera diferent, ja que tots som diferents, tots tenim alguna característica que ens fa diferents però a la vegada ens fa únics.
També m’agradaria destacar la importància de les sortides com a una nova forma d’aprendre, ja que els nens gaudeixen de poder veure in situ allò que estan aprenent. És una manera de que es quedin amb allò que han pogut veure, ja que els produeix moltes emocions, les quals són les que al cap i a la fi els produeix l’aprenentatge. Considero que seria interessant fer més sortides i després fer alguna feina entorn a la sortida on els alumnes poguessin plasmar el que han aprés.

  "LA PEOR DISCAPACIDAD ES LA DE NO DARSE CUENTA QUE SOMOS IGUALES"

A.













  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS
Read User's Comments0
Publicado por Antònia Monroig

M'AJUDES?

12:26:00 p. m. | Etiquetas: ,


Després d’haver passat els primers dies com a practicant m’he adonat de la importància que té pels alumnes que presenten necessitats específiques de suport educatiu que una persona estigui amb ells i els ajudi i els ensenyi noves formes d’aprendre.

Aquesta serà la meva reflexió d’aquesta entrada, ja que durant aquests dies que duc dins l’aula la meva feina ha estat sobretot ajudar als alumnes que més dificultats tenen per poder seguir el ritme normal de la classe.
Dins la nostra aula hi ha dos alumnes que tenen ACI. Un alumne amb un diagnòstic de TDH i una altra alumna la qual el coeficient està per davall de la mitja de la població. Tot i així, dins l’aula hi ha altres alumnes que tot i no tenir diagnosticada cap necessitat educativa especial, la mestra ha realitzat tres demandes d’intervenció psicopedagògica per tal que l’equip EOEP prengui les mesures necessàries per poder ajudar a aquests alumnes.

Per altra banda, hi ha alumnes que tenen un bon nivell i no presenten cap dificultat, tot i que a vegades volen fer tanta via acabar les activitats a classe que cometen errors “tontos” perquè no es fixen amb les coses que fan.

Tal com deia al principi, els mestres de suport, la tutora o, en aquest cas, jo, som persones molt importants per aquests alumnes NEE en el seu dia a dia. Ens necessiten constantment  al seu costat per tal de poder seguir el ritme de classe i aprendre coses noves, potenciant les seves capacitats i cercant diferents manera, formes o estratègies per aprendre.

Per això, considero realment necessària l’adquisició de coneixements necessaris per tal d’atendre de la millor manera possible a tots aquest alumnes. Saber fer front a les diferents dificultats dels alumnes i intentar motivar-los a seguir aprenent.

En el meu cas, m’he trobat amb aquesta alumna , la qual he esmentat anteriorment, és una alumna que no presenta cap dificultat específica d’aprenentatge, ni cap dèficit d’atenció, ni cap trastorn, simplement el seu coeficient és molt baix i li costa molt assolir conceptes, entendre’ls i memoritzar-los.  Jo intent ensenyar-li altres maneres d’aprendre allò que els seus companys fan, a partir de jocs, ja que d’aquesta manera és més dinàmic i ella es motiva.


Amb aquesta entrada el meu objectiu era mostrar quina és la realitat de les aules. Per això, és molt important que tots els agents implicats en l’educació ja siguin docents o familiars, tinguin uns coneixements sobre les diferents dificultats que es poden trobar a les aules i saber com actuar per poder ajudar a tots aquests alumnes.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS
Read User's Comments0
Publicado por Antònia Monroig

TREBALL COOPERATIU

11:22:00 a. m. | Etiquetas: ,

                           






Hola a tothoooom! J

L’entrada d’avui anirà destinada a xerrar sobre el treball cooperatiu, un concepte que es troba molt present en el món educatiu. A més a més, aquesta setmana a l’assignatura d’atenció a l’alumnat NESE hem estat xerrant de la importància que té pels alumnes amb necessitat educatives.

El treball cooperatiu és una eina d’aprenentatge. El que proposa és que els alumnes treballin en grup i s’organitzin per tal de resoldre tasques acadèmiques i, aprofundir en el seu propi aprenentatge, amb la intenció d’aconseguir uns objectius comuns.

És important tenir en compte que el treball cooperatiu és una estratègia metodològica que, com ja he dit, cerca que els alumnes treballin junts, però sobretot cerca la màxima implicació de tots els membres del grup. D’aquesta manera també sorgeix una independència.

Un factor que vull destacar és que moltes vegades dins les aules podem trobar una absència de treball cooperatiu, ja que tots sabem que és important i útil dur-ho a terme, però a vegades per part del docent és més còmode i fàcil evitar-ho, ja que en ocasions pot duu més feina. Per això, com a futura docent considero que s’ha de tenir en compte aquest fet i millorar-lo, cosa que implica una millora en la programació de les activitats, per tal de que les tasques que fomentin el treball cooperatiu no siguin un obstacle, sinó tot el contrari, que aportin una forma de millora en l’aprenentatge de l’alumnat, potenciant així tots els aspectes positius que té aplicar aquesta metodologia.

Els aspectes positius que podem extreure en el treball cooperatiu són fomentar el respecte i companyerisme entre l’alumnat; fomentar el diàleg i que tots contribueixin aportant idees de forma autònoma; potenciar l’aprenentatge de l’alumnat amb més dificultats tenint en compte els diferents ritmes d’aprenentatge per tal de que es puguin ajudar entre ells; fomenta les relacions interpersonals, ja que han de compartir diferents aportacions i idees, resoldre conflictes etc. També, implica compromís i responsabilitat per part de tots el components del grup...


Com a conclusió, he de dir que sabent que el treball cooperatiu és una estratègia que afavoreix i enriqueix el procés d’ensenyament-aprenentatge, els docents hem de posar interès i mostrar implicació per tal de potenciar aquesta estratègia metodològica fomentant el treball en grup sempre que sigui possible i ensenyar-los a treballar conjuntament de manera enriquidora per tal de poder extreure el màxims beneficis de totes aquestes noves maneres d’aprendre. 



                          




  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS
Read User's Comments0
Publicado por Antònia Monroig

EXCURSIÓ AL PALMA AQUARUIM !!!

2:21:00 a. m. | Etiquetas:

Després d’haver realitzat la meva primera excursió com a mestra en pràctiques vos explicaré quina ha estat la meva experiència i quines conclusions he tret com a possible mestra de suport amb un nen amb discapacitat visual.

Des del moment en què em varen dir que hi havia una sortida al “Palma Aquarim” vaig pensar en com podria ajudar-lo. Per jo era molta responsabilitat, ja que pensava que no podria veure res i que tal vegada es sentiria malament, inferior als altres i que no podria gaudir de l’excursió així com ho farien els altres nins i nines.

Quan va ser l’hora de partir ell estava molt il·lusionat, tant que no aturava de moure ni els braços ni les cames. Estava molt emocionat, amb moltes ganes d’anar-hi i d’aprendre coses noves.

La mestra de suport que el va acompanyar no es vas separar ni un moment del seu costat.  Jo vaig observar de quina manera li ajudava per saber com ho hauria de fer en possibles sortides en un futur.
Es mostrava molt content i escoltava tot el que el guia explicava. Demanava aquelles coses que li resultaves desconegudes i tocava tot allò que era possible per tal d’imaginar-se com podria ser allò que estava tocant.
La mestra que estava amb ell li descrivia tot el que passava, on érem, per on anàvem, que fèiem...  per ell tot li venia del sentit de l’oïda.

Com a conclusions, he de dir una vegada més que em vaig quedar al·lucinada de tot el que va fer aquest nen. I no només del que va fer, sinó com ho va fer. Ja que tot i la seva discapacitat visual va poder disfrutar de l’excursió com un més, sense haver de fer-ho com els altres nens. Moltes vegades pensem això no ho podrà fer, això no li anirà bé, això no li convé... en resum posem barreres, quan en realitat aquests nens poden fer moltíssimes coses gràcies a la seva vitalitat, al seu esperit de superació i  ganes d’aprendre coses noves. Va poder venir a l’excursió com un més, aprendre com els altres i sortir de l’Aquàrium amb milers d’emocions i sentiments. Simplement, hem d’aprendre a pensar que ho fan de manera diferent, ja que tots som diferents, tots tenim alguna característica que ens fa diferents però a la vegada ens fa únics.


Per acabar, m’agradaria destacar la importància de les sortides com a una nova forma d’aprendre, ja que els nens gaudeixen de poder veure in situ allò que estan aprenent. És una manera de que es quedin amb allò que han pogut veure, ja que els produeix moltes emocions, les quals són les que al cap i a la fi els produeix l’aprenentatge. Considero que seria interessant fer més sortides i després fer alguna feina entorn a la sortida on els alumnes poguessin plasmar el que han aprés.

A. 

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS
Read User's Comments0
Publicado por Antònia Monroig

PRIMERA DINÀMICA DE GRUP. Classe teòrica.

7:39:00 p. m. | Etiquetas:

Hola a tots i totes!!!

Aquesta entrada del blog anirà destinada a l’explicació de la primera dinàmica de grup que vàrem fer a l’assignatura d’Atenció a l’alumnat NESE anomenada “activitat dels capells”.

Durant la pràctica de suport educatiu sempre intentem traslladar la realitat de les escoles a la nostra aula, d’aquesta manera el que pretenem es crear situacions reals, les quals ocorren diàriament a les escoles. El que fem es plantejar una situació i extraiem les conclusions del que ha passat i valorem les diferents opinions.
Com bé sabem, ser mestre/a no només es tracta de transmetre als nostres alumnes uns continguts curriculars. Ser mestre/a va molt més enllà.

L’escola és una comunitat, per tant dins el centre, com en una mateixa vida, aprenem a conviure amb tots els altres membres d’aquesta comunitat. Amb això, el que vull dir és que dins una escola les decisions es prenen conjuntament. No només pren decisions el mestre o la mestra d’aquell grup-classe, sinó que les decisions es prenen en comunitat.

Una de les principals característiques que un mestre/una mestra han de tenir és ser dialogant, respectar les diferents opinions i saber valorar-les, saber arribar a un consens, no pot ser autoritari, ja que ha de saber treballar en grup. Per aquesta raó, la dinàmica que vàrem  fer a classe tenia molt a veure amb aquest tema.
L’objectiu de la dinàmica era arribar a una decisió final a partir de deferents opinions dels diferents grups.
La classe es va dividir en grups de 4 o 5 persones, els quals tenien un perfil de mestre anomenat “capells”. Per exemple, hi havia un grup que era el capell creatiu que havia de cercar propostes i valorar-les en funció del context. Un altre grup, en aquest cas el meu, érem el capell sentimental, i així altres capells com l’optimista i el cap tradicional.

Se’n va posar en situació, en aquest cas érem un claustre de mestres i havíem d’arribar a una decisió final sobre el futur d’un alumne autista. Havíem de valorar si era millor per aquest alumne que es quedes al centre ordinari o per una altra banda, era millor que anés a un centre d’educació especial.
  
Depenent del “capell” que tenies havies d’exposar la teva opinió i entre tots havíem d’arribar a una conclusió final.

Considero que aquest tipus de dinàmiques són molt importants per aprendre a valorar el què realment és ser mestre/a, ja que ens posem en situació del que a un futur serà el nostre dia a dia. D’aquesta manera podem observar què pot passar i com hem d’actuar.

Gràcies a la dinàmica vaig poder observar com sovint molta gent imposa las seva opinió per damunt la dels altres, la qual cosa mostra com arribar a un consens amb el qual tothom hi estigui d’acord no és una feina fàcil.

Com a mestres hem d’aprendre a cohesionar i valorar les diverses opinions de tal manera que amb un poc de cada s’arribi a una decisió la qual tot hi estigui d’acord. També s’ha de respectar l’opinió dels altres, sense imposar la teva, mirant sempre pel bé dels nostres alumnes, ja que al cap i a la fi ells són els que sofriran les conseqüències ja siguin positives i negatives.

Com a conclusió, vull dir que hem va parèixer una classe molt productiva ja que va servir per traslladar una realitat de centre a la nostra aula, la qual podem valorar i treure tots aquells aspectes a destacar i que cal comentar. Cal afegir que aquestes dinàmiques també es podrien aplicar a les aules amb els nostres alumnes, ja que els infants tendeixen a imposar la seva opinió. Com a mestres seria important treballar des de ben petits tots aquests aspectes ja que són el vertader sentit de viure en comunitat.

A.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS
Read User's Comments0
Publicado por Antònia Monroig

TOCAR AMB LES MANS LA REALITAT DOCENT.

7:19:00 p. m. | Etiquetas:



Aquesta primera entrada del blog la dedicaré a exposar la meva primera experiència de pràctiques a l'escola, on vos explicaré quines han estat les meves primeres sensacions després d'haver començat aquesta nova etapa com a futura mestra. 

Aquesta setmana, com ja he dit, he començat les pràctiques al centre CEIP Rafal Nou. És una escola pública que es troba al barri del Rafal Nou de Palma. És un centre amb un alumnat majoritàriament immigrant, procedent sobretot d'Argentina, Equador, Nigèria, Marroc... 

La zona del Rafal té una baixa activitat econòmica. Els pares i mares dels alumnes tenen un nivell d'estudis primaris i mitjans, però hi ha un percentatge elevat sense completar estudis primaris i sense cap tipus d'estudis acadèmics. La majoria dels pares treballen en el sector secundari i terciari (construcció, restauració, neteja, venda ambulant...). El poder adquisitiu de les famílies és mitjà-baix. 

Per la seva part l'escola, intenta fer front a totes aquesta diversitat i intenta atendre a totes les necessitats dels alumnes de la millor manera possible. Compta amb grans professionals de l'educació, els quals ajuden a satisfer totes aquestes necessitats que els alumnes requereixen i per això, hi ha 18 mestres tutors,1 mestre de suport a l'Educació Infantil, 1 especialista de música, 2 especialistes d'anglès, 2 especialistes d'educació física, 1 professora de pedagogia terapèutica, 1 especialista d'audició i llenguatge, 3 professors d'educació compensatòria, un auxiliar i la directora. 

El meu grup de pràctiques és del primer cicle, concretament estic a la classe de 1er B. És un grup amb moltes diferències acadèmiques, ja que hi ha alumnes que van molt avançats i d'altres, els quals són la gran majoria, es troben amb un nivell acadèmic molt baix i van endarrerits. 
Dins l'aula hi ha un alumne amb TDH, una altra alumna que es troba per davall de la mitja del coeficient intel·lectual i per tant li costa molt, un nen amb ceguera total, del qual parlaré després i finalment destacar que hi ha altres alumnes els quals són immigrants i tenen moltes dificultats tant de comprensió com expressió oral en llengua catalana. La gran majora són castellanoparlant la qual cosa dificulta que segueixin el ritme de les classes i que no entenguin els continguts que estan aprenent. 

Si alguna cosa vull destacar de la meva primera experiència de pràctiques a l'escola és el cas d'un nen d'origen marroquí de sis anys que té una discapacitat visual i es troba dins l'aula ordinària amb els seus companys. Em va sorprendre positivament que un nen amb una discapacitat d'aquest grau es trobàs dins l'aula ordinària amb tots els seus companys en comptes d'anar a un centre d'educació especial, tot i que sovint surt de l'aula i va a l'aula de suport. No només pel fet d'estar dins la mateixa aula ordinària, sinó pel fet de poder comprovar tot el que sabia fer tot i la seva discapacitat. Sap xerrar tres llengües: castellà, català i àrab, i no només ho entén sinó que ell xerra, i molt bé. A més, està aprenent les lletres, i a hores d'ara ja les sap quasi totes. Està aprenent a llegir i escriure amb Braile i ho fa de manera satisfactòria. 

Vull destacar aquest cas ja que va ser el primer nen amb el qual vaig tenir contacte, i a més a més, amb aquestes característiques. 
Quan vaig arribar a l'aula, la meva tutora em va demanar si volia anar amb la mestra de suport per tal de conèixer el seu funcionament. La meva resposta va ser sí, sense pensar-ho.

Vaig estar amb ell només una hora, però em va servir per aprendre moltes coses, no només a nivell acadèmic, sinó també a nivell personal, ja que és un nen amb moltes ganes d'aprendre, molt alegre, sociable, amb un esperit de superació molt gran... en resum, un exemple a seguir. Durant aquesta hora vaig aprendre un poc com funcionava el sistema Braile, vaig veure de quina manera feia feina, com aprenia a llegir i com utilitzava la màquina Braile per escriure. A més a més, també em varen mostrar com m'havia d'agafar ell per tal d'anar d'un lloc a l'altre, on estaven les seves feines dins l'aula per jo de tan en tan fer-li fer alguna etc
Va ser una experiència molt gratificant. 

Quan vaig tornar a l'aula em vaig adonar a més a més, de tot el que ell sabia fer, de que era el més estimat per tots els seus companys. Alhora del pati, hi ha un encarregat que el duu cap al pati i juga amb ell, però no només s'ocupa aquesta persona, sinó que tots volen estar amb ell; li conten coses, li expliquen on són i cap on van, li mostren les seves feines per tal que ell ho pugui tocar...

Finalment, vull concloure aquesta primera entrada del meu blog valorant què ha significat per jo aquest primer dia de pràctiques, ja que considero que ha estat un dia en el qual he tocat amb les mans la realitat docent, el que serà el meu dia a dia envoltada d'aquest petits i grans genis. 
A partir de l'experiència amb l'alumne que té una discapacitat visual he vist com es possible que un nen amb una discapacitat, en aquest cas visual, estigui a l'aula ordinària tot i que considero també necessària les hores que fa a fora de l'aula ja que és una feina molt complicada poder atendre a totes les necessitats dels alumnes en un mateix moment dins l'aula. Gràcies a les hores que està fora de l'aula ha aprés el sistema Braile que després pot utilitzar a l'aula ordinària. 
A més d'aquesta experiència també he pogut veure que la feina de mestre no només està destinada a ensenyar continguts, sinó que va molt més enllà. Es tracta d'educar, d'estimar el que fas i com ho fas, de creure amb el que fas, d'entendre que tots som diferents i aprendrem diferent per això s'ha d'intentar respondre a totes les necessitats que els teus alumnes et demanen. En resum, és una realitat, una realitat que necessita que sempre donem el màxim de nosaltres perquè els nostres alumnes es puguin formar com a persones. 







  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS
Read User's Comments0
Publicado por Antònia Monroig

VOLS SABER QUI SOM?

7:01:00 p. m. |

Hola a tots i totes, benvinguts al meu blog!!!

El meu nom és Antònia Monroig, tinc 20 anys i som de Pollença, tot i que actualment residesc a Palma ja que estic estudiant el grau d'Educació Primària a la Universitat de les Illes Balears (UIB). Em considero una persona alegre, responsable i compromesa amb la meva feina. M'agrada molt estar amb els meus, tant amb els amics com amb la família.
Hem considero una persona molt activa, m'agrada l'esport. Des de petita jugava a bàsquet fins fa quarte anys que ho vaig haver de deixar. A més a més de l'esport sempre estic per amunt i per avall, no m'agrada estar quieta.

Referent a l'assignatura, puc dir que em pot aportar molt de cara al meu futur ja que de cada vegada hi ha més alumnes amb necessitat educatives especials. Per aquest fet vaig decidir realitzar aquesta menció per tal de formar-me i ampliar els meus coneixements en aquest àmbit de l'educació, ja que és una realitat dins les aules. Considero que molts docents d'avui en dia no estan preparats per atendre a totes les necessitats d'aquests alumnes, per això, és molt important saber com intervenir i ajudar-los davant les dificultats que se'ls presenti. Gràcies a n'aquesta assignatura aprendré quines decisions i actuacions s'han de prendre per tal de respondre a totes aquestes necessitats.

A partir d'aquest blog podreu conèixer el meu dia a dia acadèmic, ja que aquest any estic vivint la primera experiència com a mestra. Estic realitzant les pràctiques al centre CEIP Rafal Nou. Contínuament aniré compartint les meves vivències i experiències tant de l'assignatura com de les pràctiques.

Esper que disfruteu molt del meu blog.

A.





  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS
Read User's Comments0
Publicado por Antònia Monroig
Suscribirse a: Comentarios (Atom)